Calders i Rossinyol va néixer a
Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994. Va ser
un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta contista (“Per a un demà millor”, “El fill de Venus”, “El mirall de l’anima” i “A
tornajornals entre d’altres”). A més de contes també va escriure diverses
novel·les entre elles “La Glòria del doctor Larén”,
1936; “Gaeli i l'home déu”, 1938; “L'ombra de l'atzavara” , 1964, y “Ronda naval
sota la boira”, 1966 i articles periodístics en algunes de les
publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser
irònics i fantasiosos. Calders es va exiliar a Mèxic on va continuar escrivint.
Aquesta narració ha sigut escrita per Pere Calders i forma part de les “Cròniques
de la veritat oculta”(1955) que és un dels seus millors llibre. El relat “Coses
de la providència” tracta sobre un jove que s’aixecà un matí molt content ja
que li havien augmentat el sou. Ell va marxar de casa i va anar al parc a passejar.
Un cop va ser l’hora de dinar va tornar cap a casa, i quan es va adonar que no
tenia les claus però no es va preocupar perquè hi havia la Irene, la seva
serventa, però per sorpresa al picar a la porta el va obrir un home gran. El
jove i l’home van començar a discutir sobre de qui era la casa ja que els dos
estaven convençuts de que era seva. El senyor gran el va convidar a dinar, es
pensava que li estava fent una broma i realment era un pretendent de la Clara,
la filla de l’Ernest però els joves no s’havien vist mai. Quan eren a la taula
dinant, l’Ernest va recordar com havia conegut la seva esposa i era una
situació similar a la que estava vivint el jove perquè l’Ernest un dia que es
trobava a l’aquàrium va agafar un bloc de gel inconscientment i va anar fins a
un pis on el va oferir, el va oferir a una senyora que va fer sortir a la seva
filla perquè es pensava que era la que ho havia encarregat però realment no era
així. La noia que va sortir era la Dolors, la futura esposa de l’Ernest. El
jove tenia dos alternatives, casar-se amb la Clara o marxar i dir que s’havia
equivocat. Finalment es va casar amb la Clara però va quedar desconcertat per
la situació que havia viscut.
El tema principal d’aquest relat és el destí perquè és el motiu per el qual
li ha passat tota aquesta situació al jove igual que a l’Ernest en el seu
moment.
El narrador és intern perquè està en primera persona ja que el que explica
la historia és el protagonista, és a dir, el jove.
Si parlem dels personatges que apareixen en el conte, són el protagonista
que és el jove, la Irene que és la serventa, l’Ernest i la seva família que
està formada per la Dolors, la seva dona, la seva filla que es diu Clara i dos
fills més els quals no sabem els noms. Del personatge que tenim més informació
és del jove per què de la serventa únicament sabem que és vella, de l’Ernest
que és un home gran i de la Clara que és molt supersticiosa.
Pel que fa al jove podem dir que està molt segur d’ell mateix i és fins i
tot és força presumit com podem observar en la cita que diu: “Em vaig posar la
meva millor roba i em plau de dir que feia goig”. També sabem que és un home
benestant ja que te el luxe de permetre’s tenir una serventa i podem arribar a
dir que és molt bo en el seu treball, per aquest motiu li augmenten el sou.
Pel que fa a l’estructura podem dividir la narració: plantejament, nus i
desenllaç. El plantejament és des del inici del relat fins al paràgraf número
vuit del primer capítol per què inicia la història i encara no comença l’acció.
Aquest plantejament ens informa de tot el que fa el jove, que va al parc, gaudeix
i fa gaudir a l’altre gent inconscientment, perquè la seva cara alegre fa estar
feliços a la gent que l’envolta.
El nus es quan comença l’acció fins al desenllaç del relat. Per tant
formaria part del nus quan s’adona que no porta les claus a sobre i pensa que
la Irene l’obrirà però de sobte li surt un home de casa seva. Per tant el nus
aniria del paràgraf número nou del primer capítol fins al final del capítol
tres perquè a partir d’aquell instant comença el desenllaç amb la història de
l’Ernest. Aquest és el nus per què és on es desenvolupa tota la història però
no desvela el final.
Per tant, el desenllaç comença al quart capítol amb la història que explica
l’Ernest i acaba al final del conte quan el jove es casa amb la Clara. El
desenllaç és aquest per què ens ensenya quina és la causa de tot el relat i amb
què pot estar relacionat, és a dir, en aquest cas amb el destí.
Pel que fa al llenguatge, el narrador utilitzats un registre literari i
culte perquè sempre parla amb molt de respecte i en el cas dels diàlegs
utilitza un registre més estàndard perquè es tracten de vostè, com per exemple:
“Dispenseu —vaig dir—”. També
hi podem trobar un llenguatge col·loquial en algunes frases fetes com ara “Quina
lata!” que expressa un germà de la Irene. En general, ell llenguatge és força
senzill ja què s’entén perfectament, i hi ha molt poques paraules que no es
comprenguin. També dir que l’autor utilitza algunes paraules que actualment no
s’usen amb freqüència, com és el cas de: il·lusòria (que prové de il·lusió) i esquitllentes
entre d’altres.
Hi ha un passatge descriptiu pel que fa quan descriu al jove. Predomina
l’acció en la major part del text ja que tot el relat és molt dinàmic i té un
ritme ràpid constantment
Si parlem de les característiques del relat aquest en presenta d’ironia, de
fantasia i l’autor vol provocar confusió en el lector.
Pel que fa als fets irònics poden ser que el jove estreni bigoti, que el
primer que faci el jove en veure a la Clara sigui tapar-se el bigoti, que es
pregunti que deu ser de la Irene, que es quedi a casa de l’home a dinar com ha
invitat quan realment era casa seva i sobretot que l’Ernest corri pels carrers
amb una barra de gel als braços.
Pel que fa a la conclusió, considero que el narrador aconsegueix captar la
nostra atenció perquè ens deixa totalment desconcertats.
El que no acabo de comprendre és perquè l’Ernest triga tant en relacionar
la situació del jove amb la seva que havia viscut feia anys quan va conèixer la
Dolors.
També considero que aconsegueix la confusió al lector amb aquest embolic
que viu el jove. Mentre llegeixes el relat i no has arribat encara al desenllaç
quedes totalment desconcertat i no saps que ha pesat realment, és a dir, perquè
el jove ja no té casa. Finalment, quan llegeixes el final ho entens perquè ho
associes amb el destí.
