Coses de la providència

Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994. Va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta contista (“Per a un demà millor”, “El fill de Venus”, “El mirall de l’anima” i “A tornajornals entre d’altres”). A més de contes també va escriure diverses novel·les entre elles “La Glòria del doctor Larén”, 1936; “Gaeli i l'home déu”, 1938; “L'ombra de l'atzavara” , 1964, y “Ronda naval sota la boira”, 1966  i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i fantasiosos. Calders es va exiliar a Mèxic on va continuar escrivint.

 

Aquesta narració ha sigut escrita per Pere Calders i forma part de les “Cròniques de la veritat oculta”(1955) que és un dels seus millors llibre. El relat “Coses de la providència” tracta sobre un jove que s’aixecà un matí molt content ja que li havien augmentat el sou. Ell va marxar de casa i va anar al parc a passejar. Un cop va ser l’hora de dinar va tornar cap a casa, i quan es va adonar que no tenia les claus però no es va preocupar perquè hi havia la Irene, la seva serventa, però per sorpresa al picar a la porta el va obrir un home gran. El jove i l’home van començar a discutir sobre de qui era la casa ja que els dos estaven convençuts de que era seva. El senyor gran el va convidar a dinar, es pensava que li estava fent una broma i realment era un pretendent de la Clara, la filla de l’Ernest però els joves no s’havien vist mai. Quan eren a la taula dinant, l’Ernest va recordar com havia conegut la seva esposa i era una situació similar a la que estava vivint el jove perquè l’Ernest un dia que es trobava a l’aquàrium va agafar un bloc de gel inconscientment i va anar fins a un pis on el va oferir, el va oferir a una senyora que va fer sortir a la seva filla perquè es pensava que era la que ho havia encarregat però realment no era així. La noia que va sortir era la Dolors, la futura esposa de l’Ernest. El jove tenia dos alternatives, casar-se amb la Clara o marxar i dir que s’havia equivocat. Finalment es va casar amb la Clara però va quedar desconcertat per la situació que havia viscut.

El tema principal d’aquest relat és el destí perquè és el motiu per el qual li ha passat tota aquesta situació al jove igual que a l’Ernest en el seu moment.

El narrador és intern perquè està en primera persona ja que el que explica la historia és el protagonista, és a dir, el jove.

Si parlem dels personatges que apareixen en el conte, són el protagonista que és el jove, la Irene que és la serventa, l’Ernest i la seva família que està formada per la Dolors, la seva dona, la seva filla que es diu Clara i dos fills més els quals no sabem els noms. Del personatge que tenim més informació és del jove per què de la serventa únicament sabem que és vella, de l’Ernest que és un home gran i de la Clara que és molt supersticiosa.

Pel que fa al jove podem dir que està molt segur d’ell mateix i és fins i tot és força presumit com podem observar en la cita que diu: “Em vaig posar la meva millor roba i em plau de dir que feia goig”. També sabem que és un home benestant ja que te el luxe de permetre’s tenir una serventa i podem arribar a dir que és molt bo en el seu treball, per aquest motiu li augmenten el sou.

Pel que fa a l’estructura podem dividir la narració: plantejament, nus i desenllaç. El plantejament és des del inici del relat fins al paràgraf número vuit del primer capítol per què inicia la història i encara no comença l’acció. Aquest plantejament ens informa de tot el que fa el jove, que va al parc, gaudeix i fa gaudir a l’altre gent inconscientment, perquè la seva cara alegre fa estar feliços a la gent que l’envolta.

El nus es quan comença l’acció fins al desenllaç del relat. Per tant formaria part del nus quan s’adona que no porta les claus a sobre i pensa que la Irene l’obrirà però de sobte li surt un home de casa seva. Per tant el nus aniria del paràgraf número nou del primer capítol fins al final del capítol tres perquè a partir d’aquell instant comença el desenllaç amb la història de l’Ernest. Aquest és el nus per què és on es desenvolupa tota la història però no desvela el final.

Per tant, el desenllaç comença al quart capítol amb la història que explica l’Ernest i acaba al final del conte quan el jove es casa amb la Clara. El desenllaç és aquest per què ens ensenya quina és la causa de tot el relat i amb què pot estar relacionat, és a dir, en aquest cas amb el destí.

Pel que fa al llenguatge, el narrador utilitzats un registre literari i culte perquè sempre parla amb molt de respecte i en el cas dels diàlegs utilitza un registre més estàndard perquè es tracten de vostè, com per exemple: “Dispenseu —vaig dir—”. També hi podem trobar un llenguatge col·loquial en algunes frases fetes com ara “Quina lata!” que expressa un germà de la Irene. En general, ell llenguatge és força senzill ja què s’entén perfectament, i hi ha molt poques paraules que no es comprenguin. També dir que l’autor utilitza algunes paraules que actualment no s’usen amb freqüència, com és el cas de: il·lusòria (que prové de il·lusió) i esquitllentes entre d’altres.

Hi ha un passatge descriptiu pel que fa quan descriu al jove. Predomina l’acció en la major part del text ja que tot el relat és molt dinàmic i té un ritme ràpid constantment

Si parlem de les característiques del relat aquest en presenta d’ironia, de fantasia i l’autor vol provocar confusió en el lector.

Pel que fa als fets irònics poden ser que el jove estreni bigoti, que el primer que faci el jove en veure a la Clara sigui tapar-se el bigoti, que es pregunti que deu ser de la Irene, que es quedi a casa de l’home a dinar com ha invitat quan realment era casa seva i sobretot que l’Ernest corri pels carrers amb una barra de gel als braços.

Pel que fa a la conclusió, considero que el narrador aconsegueix captar la nostra atenció perquè ens deixa totalment desconcertats.

El que no acabo de comprendre és perquè l’Ernest triga tant en relacionar la situació del jove amb la seva que havia viscut feia anys quan va conèixer la Dolors.

També considero que aconsegueix la confusió al lector amb aquest embolic que viu el jove. Mentre llegeixes el relat i no has arribat encara al desenllaç quedes totalment desconcertat i no saps que ha pesat realment, és a dir, perquè el jove ja no té casa. Finalment, quan llegeixes el final ho entens perquè ho associes amb el destí.

El collar de Nicola

A finals del segle XX sota la basílica catedral de Santa María de Florència es va descobrir un gran tresor. Els arqueòlegs que el van trobat van arribar a la conclusió  que els antics monjos havien amagat una gran part de les riqueses de la població a poques profunditats respecte el terra de l’església. Ho van relacionar amb una gran crisi de la població de Florència al segle XIV. Els monjos molt astuts havien aprofitar la pesta negra que s’estenia per tota la població per apoderar-se de l’argent de la gent.

En Marco i la seva esposa eren uns lladres que mai els havien enxampat. Tenia molta fama ja que havien fet 23 grans robatoris. Ells després d’escoltar que a Florència s’havia trobat un gran tresor s'en van informar, de on es trobava, quin era el valor total , etc. Quan ho van tenir més clar van estudiar totes les formes d’entrada i sortida per apoderar-se del tresor i si alguna cosa sortia malament poder desaparèixer.

Quan estaven a punt de dur a terme el gran cop es van assabentar que una persona se’ls havia avançat. Aquesta persona, va intercanviar el tresor per unes grans pedres precioses. Finalment la policia el va atrapar i va guardar en alta seguretat aquell collar  que havia sigut robada l’any 1801 a la dona de Nicola Salvi. Aquestes joies li havia entregat el papa Clemente II a Nicola per dur a terme la magnífica “Fontana di Trevi”, una gran font formada per diferents personatges mitològics (com es pot observar en el centre de la font, el poderós Posidó). És molt impactant el contrast entre el gran monument i la placeta amagada on es troba la font.

El nou objectiu d’en Marco i la Marie va ser el collar procedent de Nicola que la policia havia guardat en el Vaticà.

Després de dur a terme molts càlculs en Marco i la seva dona van decidir que era el moment de fer el robatori. Era de dia i es van infiltrar a la Ciutat del Vaticà. Quan ja es trobaven en el Vaticà es van dirigir a la Basílica de Sant Pere passant desapercebuts ja que s’hi podia observar una gran massa de gent que el visitava. Un cop a dintre es van separar. Ell va entrar a l’interior de la Basílica fent-se passar per turistes i un cop allà va intentar arribar el més a prop possible d'on es trobava el gran collar de joies. Va  anar als lavabos i es va endinsar pels conductes de ventilació per arribar a la sala. Un cop sobre la sala va poder observar que el collar estava envoltat per molts guàrdies, també hi havia moltes càmeres, però al portar un passamuntanyes no els preocupaven. Amb uns àgils moviments i un equip que el permetia baixar i pujar mitjançant una corda, va poder agafar el collar i ràpidament es va escapar per allà on havia vingut. Ell va sortit de la Basílica de Sant Pedro sense aixecar sospites perquè acabava de passar hi i havia molts turistes. Poc després de sortir, la Ciutat de Vaticà va quedar tancada i no hi podia sortir ni entrar ningú, l’objectiu era trobar el collar de Nicola.

De cop i volta es va sentir un gran soroll, era un helicòpter i estava dirigit per Marie. Marco va pujar-hi ràpid i van aconseguir escapar. Des de dalt es podia observa les precioses vistes del Vaticà. S’hi podia veure tot el Vaticà. El que més els va impactar mentre fugien va ser la enorme cúpula de la Basílica, podien calcular uns 90 metres de circumferència i els fascinava pensar en tot el temps que li havia dedicat Michelàngelo a aquella enorme cúpula. També van poder observar la magnífica arquitectura barroca amb la que havia estat dissenyada.

Finalment van amagar la joia recoberta en un material indestructible de color vermell molt vistós anomenat, “adamantium”. Tenien pensat llançar-ho i recuperar-ho posteriorment en un cas extrem. Però es van assabentar que els perseguien per aire i tota Itàlia estava pendent de l’aterratge de l’helicòpter.

Quan es trobaven per Florència es van començar a quedar sense gasolina i això va portar que haguessin de tirar les joies perquè no els poguessin culpar d’aquell crim. Les van llançar al riu Arno, i tot seguit van aturar-se a la plaça de la Santa Croce a Florència. Un cop allà els van detenir i els van interrogar. La seguretat els va preguntar per les joies però ells van dir que no sabien res que únicament havien llogat un helicòpter per visitar Itàlia. La seguretat de l’estat es va informar, i era veritat que s’havia llogat un helicòpter a la Ciutat del Vaticà amb el nom de Marie. 48 hores més tard la policia els va deixar en llibertat per falta de proves i quan en Marco i la Marie van anar a buscar les joies no les van trobar.

La llegenda diu que aquestes joies es troben a l’interior del riu, altres que algú les va trobar i probablement les va vendre al mercat d’or del Ponte Vecchio, hi ha moltes històries respecte el collar de Nicola, però quina es la veritable?, Que va passar amb les joies?, On es troben actualment?

Els grafits són un art o és simplement embrutar les parets?

Els grafits són una expressió artística que consisteix en pintades als llocs públics, però que pot derivar en vandalisme quan són guixots sense sentit. S’haurien de proporcionar llocs autoritzats per aquestes pintades, i prohibir i multar els que es facin en altres llocs.

Grafits, art o vandalisme? Aquesta pregunta és un gran tema de debat, sabeu per què? Doncs perquè hi ha una gran part de gent que considera que és incivisme i una altra part que pensa que és una autèntica expressió d’art.

Els grafits són pintades que podem veure d’un escrit o un dibuix a les parets o altres llocs públics i solen ser de grans mides. Alguns els pinten perquè volen expressar alguna protesta de temes polítics, socials, etc. Altres ho fan perquè es senten artistes i volen expressar els seus sentiments amb el seu art i que la gent els ho reconegui. Normalment l’autor posa el seu pseudònim.

Tot i que els grafits van aparèixer la primera vegada en la història antiga a Itàlia, el que ara coneixem pels grafits dels carrers, va començar a Estats Units i després va venir a Europa quan allà els ho van començar a prohibir i a multar perquè al principi van començar  pintar en metros però van acabar fent competicions descontrolades a parets públiques i qualsevol altre lloc dels carrers.

Ens trobem, per tant, davant d’un fenomen de creació i destrucció.

Per una banda són una expressió artística al carrer perquè la gent pugui gaudir d’ella o bé perquè qui  dibuixa vol expressar els seus sentiments. Molts tenen una dificultat immensa a l’hora de crear-los. Són impressionants. A més, hi ha grafits reivindicatius que poden fer una bona funció social (quan es pinten contra la sida, la fam al món...).Es poden trobar en espais públics com ara murs, decorant façanes . Actualment n’hi ha que es fan fins i tot en llocs autoritzats com galeries d’art.

Ara bé, quan  s’agafa un esprai i es pinta quelcom sense sentit en llocs públics: guixots en fanals, contenidors, i d’altres llocs prohibits com en els vidres dels vagons dels trens, dels metros (anul·lant la seva funció), damunt de senyals de tràfic o cartells informatius (posant en perill la seguretat vial), podríem arribar a interpretar aquests actes com a vandàlics. Són fins i tot un delicte contra una ciutat o el seu patrimoni (pintures sobre monuments, etc.). Aquests grafits són destructius perquè perjudiquen el mobiliari urbà, i normalment es fan esborrar i això és molt car.

Però, el que sí és cert és que no sempre es pot separar entre grafit com a art i el grafit vandàlic, perquè molts d’ells són les dues coses i ningú ho pot dubtar (un exemple serien grans murals en els vagons dels metros).

No podem desaprofitar els autors dels grans grafits artístics, perquè són obres d’admirar, però hem de lluitar contra els que embruten les parets, trens i béns públics o privats.

Actualment tenim un problema perquè no hi ha espais per fer grafits legalment i on els autors puguin competir per veure qui pot pintar el grafit més gran o més visible.  Aniria bé que els ajuntaments per una banda facilitessin murs en parcs per fer-los i que,  d’altra banda,  hi haguessin multes fortes o fos delicte pels que pintessin en llocs no permesos.

Hem de diferenciar els artistes dels gamberros i fer servir el sentit comú per trobar solucions per a tothom.

El gat negre

Aquets fragment pertany a Edgar Allan Poe. Va néixer el 1809 a Baston i va morir el 1849 a Baltimore. Ell era d’Estats Units. Va ser un escriptor de poesia, novel·les i relats curts. Va inaugurar el relat policíac i el de ciència ficció.

Va tenir una educació en centres privats i va anar a estudiar a la Universitat de Virginia on el van acabar expulsant per la seva afició al joc i l’alcohol.

El 1827 va publicar el seu primer llibre que va ser de poesia i cinc anys després va publicar el seu primer conte dels 67 que va escriure. També va escriure una novel·la, un assaig filosòfic i una crítica literària i artística.

Aquesta narració tracta sobre un home que es troba a la presó i recorda perquè hi va arribar. Ell recorda que tenia un gat totalment negre que va assassinar i al cap d’un temps en va tenir un altre de totalment negre també, però amb una taca blanca que tenia forma de forca. A ell aquest nou animal no li agradava gens i l’alterava molt. Un dia baixant al soterrani de casa seva el gat quasi el va fer caure i ell va agafar una destral per matar el gat, però la seva dona ho va impedir. Ell amb un acte inconscient li va perforar el crani a ella. L’home després de pensar molts plans per amagar-la va tenir la idea d’amagar-la entre paret i paret. Així ho va fer després de treure els maons, i un cop col·locada els va tornar a posar al seu lloc.

El tema d’aquest text és la mort de l’home, perquè ell va penjar al gat i el següent que es troba té una taca blanca en forma de forca, aquest fet fa pensar que la seva mort s’aproxima. Ell se centra en evitar la seva mort no fent-li cap mal al seu nou gat perquè té remordiments de l’antic. Un dia perd els papers i això el porta probablement a la seva mort. Pel que fa el to, és macabre, fosc, negatiu i opressor. El relat està format per fets terribles que passen un darrere l’altre sense parar.

Hi trobem figures retòriques com ara una metàfora pel que fa a la taca blanca del gat. Aquesta taca pot representar la mort de l’home perquè té forma de forca i ell va assassinar al primer gat.

El ritme és ràpid en general perquè hi ha molts moments d’alta tensió. Varia segons el grau de tensió i de por que hi ha en aquella escena. En la mort del gat i en la de la dona el ritme s’accelera perquè està passant un fet terrorífic. En canvi quan ell està baixant cap al soterrani el ritme és més lent perquè un fet impressionant esta a punt de passar. El narrador usa molts adjectius per descriure el seu gat, com ara monstre, bèstia irracional... També descriu la forca com a terrible màquina d’horror i crim, d’agonia i mort. Els adjectius que duu a terme desprenen tot el seu odi i por cap a ells. Això provoca una situació més terrorífica en la història.

Pel que fa al narrador, està en primera persona i és protagonista perquè participa en la narració. El narrador es dirigeix directament al lector (el lector recordarà que aquella taca...). ho fa amb la intenció de captar al lector i portar-lo en un estat de terror més elevat. La història succeeix en diferents llocs, com el soterrani (quan assassina la seva dona), a la cel·la (quan parla sobre com hi va arribar, a la cel·la) i a casa seva (quan el gat li passa entre les cames, se li enfila per les cames...). Usa aquests espais per provocar una situació més de terror i crear una sensació d’incomoditat i por, també en aquest text hi trobem una retrospecció perquè recorda els fets que li van passar i que el van portar a on està al inici del fragment, la cel·la.

Si parlem dels personatges n’hi ha tres l’home, la seva dona i el gat. L’home és el protagonista i el gat l’antagonista perquè li fa la vida impossible a l’home, segons ell. La dona és un personatge secundari en aquesta història.

El narrador és el protagonista i és rodó perquè al llarg de la història evoluciona el seu comportament. Podem observar que ell està boig perquè assassina el seu gat i també ho podem observar en l’escena en que el protagonista assassina la seva dona perquè ha impedt la mort del seu gat i després de matar-la simplement pensa com desfer-se’n d’ella, en cap moment es preocupa per ella ni té remordiment pel que acaba de dur a terme. Ell està atormentat i té remordiments pel primer gat que va assassinar.

Pel que fa a la conclusió, el text del “gat negre” és un text de terror i intriga i hi podem trobar fets que fan pensar si són casualitat o no com és el cas de la taca blanca del nou gat. En el text de “la mà dissecada” hi passa el mateix. En els dos textos aquest aspecte de casualitat o no casualitat succeeix en el desenllaç. En el text de “la mà dissecada”  representa que l’home que troben al fer la fossa és el propietari de la mà i en el text de “gat negre”  probablement la taca del gat significa que l’home acabarà morint. Potser és a la presó condemnat a la pena de mort perquè han descobert el que va fer amb la seva dona. El “gat negre” té un to molt més macabre, fosc, negatiu i opressor que “La mà dissecada”  això és a causa que el “gat negre” és molt més seriós que “la mà dissecada” que en molts fragments de la història té un to irònic.

És una història molt emocionant que em provoca la motivació de saber el final i em genera una gran intriga descobrir si acabarà morint o no. Em sembla molt curiós la taca del gat amb forma de forca perquè podria representar perfectament la mort de l’home.

La mà dissecada

Henry René Albert Guy de Maupassant va néixer l’any 1850 i va morir el 1893.Ell era un novel·lista malgrat provenir d’una família de petits aristòcrateslliurepensadors, va rebre una educació religiosa. Va anar al ministeri d’Instrucció Pública, però aviat ho va deixar per dedicar-se a la literatura.

Tota la seva vida va tenir greus trastorns nerviosos, el 1892, després d’ un intent de suïcidi a Cannes, el varen ingressar en el manicomi de París, on va morir, després de divuit mesos d’agonia, d’una paràlisi general.

El seu primer èxit va ser el conte  Bola de sebo, recollit en el volum col·lectiu Las noches de Medan (1880). El mateix any va publicar el seu llibre de poemes, Versos. És autor d’una extensa obra entre contes i noveles, en general de tipus naturalista. Destaquen: La casa Tellier (1881); Los cuentos de la tonta (1883) i molts d’altres.

La narració “La Mà Dissecada” ens explica que un home anomenat Pierre torna de Normandia amb una mà dissecada d’un criminal. Ell els la va ensenyar als seus amics i es reia d’ella. Els seus amics li van aconsellar que no la tingués i que molt menys li faltés al respecte. En Pierre quan va arribar a casa sense fer gens de cas als seus amics la va penjar a la porta del carrer. El propietari quan la va veure va ordenar-li a Pierre que la tragués d’allà i ell sense pensar-s’ho dos cops la va penjar a la porta de la seva habitació. Pierre i el seu amic i narrador, van conversar sobre aquella mà. Aquella mateixa matinada l’amic va sentir cops a la porta i era el servent del senyor Pierre i l’havia anat a avisar perquè ell se l’havia trobat inconscient al seu llit. En Pierre tenia cinc marques al coll que semblaven les d’uns dits. En Pierre va quedar molt tocat per la situació que va viure i no va tornar a ser el mateix perquè creia que l’esperit el perseguia per haver-li faltat el respecte. Al cap de deu mesos va morir i el seu bon amic el va anar a enterrar. Va anar a enterrar-lo a un cementiri de Normandia on per casualitat o no el primer lloc on van fer el forat per enterrar-lo va aparèixer un home amb un monyó a la part de la mà.

El tema d’aquest text seria que en Pierre acaba molt malament per riures de la mà i bàsicament de la mort perquè ell al principi no li temia.

En alguns fragments del text el to és irònic perquè en Pierre s’està burlant constantment de la mà, per exemple, Vinc de P..., Normandia on he passat vuit dies i d’on porto un gran criminal meu, que us demano permís per presentar-vos. També hi ha fragments de tristesa en el moment en el que el protagonista mort, i també una part de terror en el cas del criminal que ha matat la seva dona i el capellà que els va casar, per els actes que es suposa que fa la mà i també amb els aspectes de que succeeix a la nit, els sorolls...

Si parlem de l’estructura del text constatem que la introducció va des de “Ara fa uns vuit mesos” fins a “ cadascú torna a casa seva”.

Pel que fa al nus s’iniciaria a “L’endemà vaig anar a casa” i acaba “es creia perseguit per un espectre”. El nus acaba en aquesta part perquè desprès comença el desenllaç tràgic i fatal del personatge i és la clau de la història.

I si parlem del desenllaç comença a “ Un dia em van venir” fins al final del text.

Per el que fa al registre lingüístic, l’autor el que utilitza en aquesta obra és estàndard perquè encara que hi ha moltes paraules bastant difícils de saber-ne el significat com per exemple bergant, ponx..., amb el context ja s’entenen. Hi ha arcaisme perquè hi ha paraules antigues com per exemple ponx, i també hi ha un registre familiar.

Pel que fa a les figures literàries, hi trobem una clara metonímia, que fa referència a la mà dissecada. També trobem ironia en aquesta història com per exemple el cas en què un dels camarades diu: “insulteu una mà que no s’ho mereix”. També hi podem trobar una personificació en el cas del comportament de la mà dissecada. Finalment també hi ha comparacions encara que n’hi ha molt poques com per exemple “un dels meus amics van entrar com un huracà”. La mà podia a malvat és una sinestèsia perquè juga amb els sentits no contraris sinó presistents.

Pel que fa al ritme les frases solen ser llargues i hi ha moltes comes i guions que introdueixen els diàlegs.

Si parlem dels personatges, en els principals s’hi identifica el narrador intern i en Pierre. En Pierre és un personatge rodó perquè evoluciona al llarg de la història i l’amic-narrador  també ho és. En Pierre evoluciona sobretot psicològicament. La caracterització és indirecta perquè a través dels actes i el retall de diari obtenim informació sobre ell.

I els personatges secundaris són la colla de camarades, i el servent d’en Pierre. Aquests personatges secundaris són tots plans perquè no evolucionen al llarg de la història.

Si parlem del narrador podem dir que és intern i testimoni perquè el text està escrit en primera persona i ell està en la història però no hi participa. El temps és lineal ja que els fets passen amb un ordre cronològic. La història succeeix en diferents llocs (casa de l’amic que es troben al principi de la història, a casa d’en Pierre, a casa del narrador i amic d’en Pierre i finalment al cementiri de Normandia). Hi trobem flaixbacs perquè parlen de fets que han passat fa temps, com per exemple, fa uns vuit mesos...

A mi aquesta història m’ha semblat entretinguda perquè esperava amb moltes ganes com seria el desenllaç, per aquest mateix motiu la part que més m’ha agradat és que quan va a enterrar a en Pierre i justament caben en un lloc on hi havia una altra persona morta i amb un monyó. Aquesta part final ha sigut molt sorprenent i et fa pensar molt en si ha sigut o no casualitat.