La mà dissecada

Henry René Albert Guy de Maupassant va néixer l’any 1850 i va morir el 1893.Ell era un novel·lista malgrat provenir d’una família de petits aristòcrateslliurepensadors, va rebre una educació religiosa. Va anar al ministeri d’Instrucció Pública, però aviat ho va deixar per dedicar-se a la literatura.

Tota la seva vida va tenir greus trastorns nerviosos, el 1892, després d’ un intent de suïcidi a Cannes, el varen ingressar en el manicomi de París, on va morir, després de divuit mesos d’agonia, d’una paràlisi general.

El seu primer èxit va ser el conte  Bola de sebo, recollit en el volum col·lectiu Las noches de Medan (1880). El mateix any va publicar el seu llibre de poemes, Versos. És autor d’una extensa obra entre contes i noveles, en general de tipus naturalista. Destaquen: La casa Tellier (1881); Los cuentos de la tonta (1883) i molts d’altres.

La narració “La Mà Dissecada” ens explica que un home anomenat Pierre torna de Normandia amb una mà dissecada d’un criminal. Ell els la va ensenyar als seus amics i es reia d’ella. Els seus amics li van aconsellar que no la tingués i que molt menys li faltés al respecte. En Pierre quan va arribar a casa sense fer gens de cas als seus amics la va penjar a la porta del carrer. El propietari quan la va veure va ordenar-li a Pierre que la tragués d’allà i ell sense pensar-s’ho dos cops la va penjar a la porta de la seva habitació. Pierre i el seu amic i narrador, van conversar sobre aquella mà. Aquella mateixa matinada l’amic va sentir cops a la porta i era el servent del senyor Pierre i l’havia anat a avisar perquè ell se l’havia trobat inconscient al seu llit. En Pierre tenia cinc marques al coll que semblaven les d’uns dits. En Pierre va quedar molt tocat per la situació que va viure i no va tornar a ser el mateix perquè creia que l’esperit el perseguia per haver-li faltat el respecte. Al cap de deu mesos va morir i el seu bon amic el va anar a enterrar. Va anar a enterrar-lo a un cementiri de Normandia on per casualitat o no el primer lloc on van fer el forat per enterrar-lo va aparèixer un home amb un monyó a la part de la mà.

El tema d’aquest text seria que en Pierre acaba molt malament per riures de la mà i bàsicament de la mort perquè ell al principi no li temia.

En alguns fragments del text el to és irònic perquè en Pierre s’està burlant constantment de la mà, per exemple, Vinc de P..., Normandia on he passat vuit dies i d’on porto un gran criminal meu, que us demano permís per presentar-vos. També hi ha fragments de tristesa en el moment en el que el protagonista mort, i també una part de terror en el cas del criminal que ha matat la seva dona i el capellà que els va casar, per els actes que es suposa que fa la mà i també amb els aspectes de que succeeix a la nit, els sorolls...

Si parlem de l’estructura del text constatem que la introducció va des de “Ara fa uns vuit mesos” fins a “ cadascú torna a casa seva”.

Pel que fa al nus s’iniciaria a “L’endemà vaig anar a casa” i acaba “es creia perseguit per un espectre”. El nus acaba en aquesta part perquè desprès comença el desenllaç tràgic i fatal del personatge i és la clau de la història.

I si parlem del desenllaç comença a “ Un dia em van venir” fins al final del text.

Per el que fa al registre lingüístic, l’autor el que utilitza en aquesta obra és estàndard perquè encara que hi ha moltes paraules bastant difícils de saber-ne el significat com per exemple bergant, ponx..., amb el context ja s’entenen. Hi ha arcaisme perquè hi ha paraules antigues com per exemple ponx, i també hi ha un registre familiar.

Pel que fa a les figures literàries, hi trobem una clara metonímia, que fa referència a la mà dissecada. També trobem ironia en aquesta història com per exemple el cas en què un dels camarades diu: “insulteu una mà que no s’ho mereix”. També hi podem trobar una personificació en el cas del comportament de la mà dissecada. Finalment també hi ha comparacions encara que n’hi ha molt poques com per exemple “un dels meus amics van entrar com un huracà”. La mà podia a malvat és una sinestèsia perquè juga amb els sentits no contraris sinó presistents.

Pel que fa al ritme les frases solen ser llargues i hi ha moltes comes i guions que introdueixen els diàlegs.

Si parlem dels personatges, en els principals s’hi identifica el narrador intern i en Pierre. En Pierre és un personatge rodó perquè evoluciona al llarg de la història i l’amic-narrador  també ho és. En Pierre evoluciona sobretot psicològicament. La caracterització és indirecta perquè a través dels actes i el retall de diari obtenim informació sobre ell.

I els personatges secundaris són la colla de camarades, i el servent d’en Pierre. Aquests personatges secundaris són tots plans perquè no evolucionen al llarg de la història.

Si parlem del narrador podem dir que és intern i testimoni perquè el text està escrit en primera persona i ell està en la història però no hi participa. El temps és lineal ja que els fets passen amb un ordre cronològic. La història succeeix en diferents llocs (casa de l’amic que es troben al principi de la història, a casa d’en Pierre, a casa del narrador i amic d’en Pierre i finalment al cementiri de Normandia). Hi trobem flaixbacs perquè parlen de fets que han passat fa temps, com per exemple, fa uns vuit mesos...

A mi aquesta història m’ha semblat entretinguda perquè esperava amb moltes ganes com seria el desenllaç, per aquest mateix motiu la part que més m’ha agradat és que quan va a enterrar a en Pierre i justament caben en un lloc on hi havia una altra persona morta i amb un monyó. Aquesta part final ha sigut molt sorprenent i et fa pensar molt en si ha sigut o no casualitat.

Midnight city

1r persona:

Des de que vaig néixer tinc el magnífic poder de la telecinesi. Quan era ven petit no controlava aquest poder i la meva mare anava molt estressada perquè girava de caps per avall tota la casa.

Aquest poder m’ha portat moltes coses bones a la meva vida però també una experiència molt dolenta.

Un dia estava a casa jugant amb uns amics que també tenien aquest estrany poder. De cop i volta van entrar uns homes de negre, molt ben arreglats,amb corbata i ulleres de sol, com a les pel·lícules. Ens van agafar a tots i ni nosaltres ni els meus pares no hi van poder fer res. Després d’una estona de trajecte ens vam trobar a l’interior d’una vella i abandonada nau a les afores de la ciutat. A la nau hi havia altres nois amb el mateix poder. Estàvem sota el control d’aquells homes que ens havien tret de les nostres famílies. Ells ens utilitzaven com a rates de laboratori per poder descobrir com adquirir el nostre poder.

Al ser nens petits els hi teníem por a aquelles bèsties. Però finalment un dia vam decidir que havíem d’escapar d’aquell lloc horripilant per poder tornar amb les nostres famílies. Vam utilitzar els nostres poders per escapar, ens va ser molt més simple del que ens esperàvem. Tots ens vam refugiar a una vella nau i vam practicar el nostre poder per millorar-lo per si algun dia tornaven poder-nos defensar.

Finalment vam tornar tots a les nostres cases amb les nostres famílies i vam poder observar que totes elles ens estimaven molt perquè van mobilitzar una gran part de la població per trobar-nos. Actualment jo i els meus amics seguim millorant el poder de la telecinesi per combatre a aquells homes. Les úniques persones que coneixen que el poder de la telecinesi existeix som els que el posseïm i aquells homes dolents però per sort els prenen per bojos. No ho portem a la llum perquè la gent no ens utilitzi per fer experiments amb nosaltres. L’única cosa que volem és viure com qualsevol altre noi de la nostre edat.

3r persona:

En un pis en el centre de la ciutat hi viu una família on el petit de la casa, en Jake, té el poder de la telecinesi des de que va néixer. Ell feia anar de cul a la seva mare perquè al no controlar el poder destrossava tota la casa. La seva mare pobre se n’havia d’encarregar de totes les feines de la casa  ja que el seu pare tornava molt tard del seu treball.

Un dia van entrar uns homes de negre, molt ben arreglats, amb ulleres de sol i corbata, com a les pel·lícules. Aquells homes es van emportar al nen petit de la família i als seus amics amb els que feia segons estava jugant. Tots ells posseïen el poder de la telecinesi.

Després de minuts i minuts de trajecte van anar a parar a una vella i abandonada nau a les afores de la ciutat. En aquella nau hi havia molts altres nois i noies amb el mateix poder tancats allà. Els utilitzaven com a rates de laboratori per poder descobrir com poder obtenir aquell poder. Els nois tenien molta por d’aquelles bèsties que els controlaven i per aquest motiu sempre feien el que els hi deien.

 Finalment un dia, amb en Jake com a revolucionari del grup de nois, van aconseguir escapar d’aquell horrible lloc. Ells es pensaven que seria molt més complicat però no va ser pas així perquè amb el seu increïble poder va ser bufar i fer ampolles. Ells van anar a una nau abandonada i van practicar el seu poder amb tot el que trobaven. Per aconseguir millorar-lo i d’aquesta manera enfrontar-se a aquells homes si es tornaven a presentar a les seves cases.

Ells el que volien era tornar cadascú a la seva casa i gaudir de la seva família. I així ho van fer. Actualment tots ells es reuneixen per controlar de manera més precisa el seu poder. Només coneixen ells i els homes que els van atrapar, que aquest magnífic poder existeix realment. En Jake i els seus companys no els hi expliquen a ningú, perquè només volen viure una vida normal i senzilla, com qualsevol altre noi de la seva edat. Si traguessin aquest secret a la llum hi hauria una gran probabilitat que la gent els tractés de manera diferent