El collar de Nicola

A finals del segle XX sota la basílica catedral de Santa María de Florència es va descobrir un gran tresor. Els arqueòlegs que el van trobat van arribar a la conclusió  que els antics monjos havien amagat una gran part de les riqueses de la població a poques profunditats respecte el terra de l’església. Ho van relacionar amb una gran crisi de la població de Florència al segle XIV. Els monjos molt astuts havien aprofitar la pesta negra que s’estenia per tota la població per apoderar-se de l’argent de la gent.

En Marco i la seva esposa eren uns lladres que mai els havien enxampat. Tenia molta fama ja que havien fet 23 grans robatoris. Ells després d’escoltar que a Florència s’havia trobat un gran tresor s'en van informar, de on es trobava, quin era el valor total , etc. Quan ho van tenir més clar van estudiar totes les formes d’entrada i sortida per apoderar-se del tresor i si alguna cosa sortia malament poder desaparèixer.

Quan estaven a punt de dur a terme el gran cop es van assabentar que una persona se’ls havia avançat. Aquesta persona, va intercanviar el tresor per unes grans pedres precioses. Finalment la policia el va atrapar i va guardar en alta seguretat aquell collar  que havia sigut robada l’any 1801 a la dona de Nicola Salvi. Aquestes joies li havia entregat el papa Clemente II a Nicola per dur a terme la magnífica “Fontana di Trevi”, una gran font formada per diferents personatges mitològics (com es pot observar en el centre de la font, el poderós Posidó). És molt impactant el contrast entre el gran monument i la placeta amagada on es troba la font.

El nou objectiu d’en Marco i la Marie va ser el collar procedent de Nicola que la policia havia guardat en el Vaticà.

Després de dur a terme molts càlculs en Marco i la seva dona van decidir que era el moment de fer el robatori. Era de dia i es van infiltrar a la Ciutat del Vaticà. Quan ja es trobaven en el Vaticà es van dirigir a la Basílica de Sant Pere passant desapercebuts ja que s’hi podia observar una gran massa de gent que el visitava. Un cop a dintre es van separar. Ell va entrar a l’interior de la Basílica fent-se passar per turistes i un cop allà va intentar arribar el més a prop possible d'on es trobava el gran collar de joies. Va  anar als lavabos i es va endinsar pels conductes de ventilació per arribar a la sala. Un cop sobre la sala va poder observar que el collar estava envoltat per molts guàrdies, també hi havia moltes càmeres, però al portar un passamuntanyes no els preocupaven. Amb uns àgils moviments i un equip que el permetia baixar i pujar mitjançant una corda, va poder agafar el collar i ràpidament es va escapar per allà on havia vingut. Ell va sortit de la Basílica de Sant Pedro sense aixecar sospites perquè acabava de passar hi i havia molts turistes. Poc després de sortir, la Ciutat de Vaticà va quedar tancada i no hi podia sortir ni entrar ningú, l’objectiu era trobar el collar de Nicola.

De cop i volta es va sentir un gran soroll, era un helicòpter i estava dirigit per Marie. Marco va pujar-hi ràpid i van aconseguir escapar. Des de dalt es podia observa les precioses vistes del Vaticà. S’hi podia veure tot el Vaticà. El que més els va impactar mentre fugien va ser la enorme cúpula de la Basílica, podien calcular uns 90 metres de circumferència i els fascinava pensar en tot el temps que li havia dedicat Michelàngelo a aquella enorme cúpula. També van poder observar la magnífica arquitectura barroca amb la que havia estat dissenyada.

Finalment van amagar la joia recoberta en un material indestructible de color vermell molt vistós anomenat, “adamantium”. Tenien pensat llançar-ho i recuperar-ho posteriorment en un cas extrem. Però es van assabentar que els perseguien per aire i tota Itàlia estava pendent de l’aterratge de l’helicòpter.

Quan es trobaven per Florència es van començar a quedar sense gasolina i això va portar que haguessin de tirar les joies perquè no els poguessin culpar d’aquell crim. Les van llançar al riu Arno, i tot seguit van aturar-se a la plaça de la Santa Croce a Florència. Un cop allà els van detenir i els van interrogar. La seguretat els va preguntar per les joies però ells van dir que no sabien res que únicament havien llogat un helicòpter per visitar Itàlia. La seguretat de l’estat es va informar, i era veritat que s’havia llogat un helicòpter a la Ciutat del Vaticà amb el nom de Marie. 48 hores més tard la policia els va deixar en llibertat per falta de proves i quan en Marco i la Marie van anar a buscar les joies no les van trobar.

La llegenda diu que aquestes joies es troben a l’interior del riu, altres que algú les va trobar i probablement les va vendre al mercat d’or del Ponte Vecchio, hi ha moltes històries respecte el collar de Nicola, però quina es la veritable?, Que va passar amb les joies?, On es troben actualment?

Els grafits són un art o és simplement embrutar les parets?

Els grafits són una expressió artística que consisteix en pintades als llocs públics, però que pot derivar en vandalisme quan són guixots sense sentit. S’haurien de proporcionar llocs autoritzats per aquestes pintades, i prohibir i multar els que es facin en altres llocs.

Grafits, art o vandalisme? Aquesta pregunta és un gran tema de debat, sabeu per què? Doncs perquè hi ha una gran part de gent que considera que és incivisme i una altra part que pensa que és una autèntica expressió d’art.

Els grafits són pintades que podem veure d’un escrit o un dibuix a les parets o altres llocs públics i solen ser de grans mides. Alguns els pinten perquè volen expressar alguna protesta de temes polítics, socials, etc. Altres ho fan perquè es senten artistes i volen expressar els seus sentiments amb el seu art i que la gent els ho reconegui. Normalment l’autor posa el seu pseudònim.

Tot i que els grafits van aparèixer la primera vegada en la història antiga a Itàlia, el que ara coneixem pels grafits dels carrers, va començar a Estats Units i després va venir a Europa quan allà els ho van començar a prohibir i a multar perquè al principi van començar  pintar en metros però van acabar fent competicions descontrolades a parets públiques i qualsevol altre lloc dels carrers.

Ens trobem, per tant, davant d’un fenomen de creació i destrucció.

Per una banda són una expressió artística al carrer perquè la gent pugui gaudir d’ella o bé perquè qui  dibuixa vol expressar els seus sentiments. Molts tenen una dificultat immensa a l’hora de crear-los. Són impressionants. A més, hi ha grafits reivindicatius que poden fer una bona funció social (quan es pinten contra la sida, la fam al món...).Es poden trobar en espais públics com ara murs, decorant façanes . Actualment n’hi ha que es fan fins i tot en llocs autoritzats com galeries d’art.

Ara bé, quan  s’agafa un esprai i es pinta quelcom sense sentit en llocs públics: guixots en fanals, contenidors, i d’altres llocs prohibits com en els vidres dels vagons dels trens, dels metros (anul·lant la seva funció), damunt de senyals de tràfic o cartells informatius (posant en perill la seguretat vial), podríem arribar a interpretar aquests actes com a vandàlics. Són fins i tot un delicte contra una ciutat o el seu patrimoni (pintures sobre monuments, etc.). Aquests grafits són destructius perquè perjudiquen el mobiliari urbà, i normalment es fan esborrar i això és molt car.

Però, el que sí és cert és que no sempre es pot separar entre grafit com a art i el grafit vandàlic, perquè molts d’ells són les dues coses i ningú ho pot dubtar (un exemple serien grans murals en els vagons dels metros).

No podem desaprofitar els autors dels grans grafits artístics, perquè són obres d’admirar, però hem de lluitar contra els que embruten les parets, trens i béns públics o privats.

Actualment tenim un problema perquè no hi ha espais per fer grafits legalment i on els autors puguin competir per veure qui pot pintar el grafit més gran o més visible.  Aniria bé que els ajuntaments per una banda facilitessin murs en parcs per fer-los i que,  d’altra banda,  hi haguessin multes fortes o fos delicte pels que pintessin en llocs no permesos.

Hem de diferenciar els artistes dels gamberros i fer servir el sentit comú per trobar solucions per a tothom.