La mà dissecada

Henry René Albert Guy de Maupassant va néixer l’any 1850 i va morir el 1893.Ell era un novel·lista malgrat provenir d’una família de petits aristòcrateslliurepensadors, va rebre una educació religiosa. Va anar al ministeri d’Instrucció Pública, però aviat ho va deixar per dedicar-se a la literatura.

Tota la seva vida va tenir greus trastorns nerviosos, el 1892, després d’ un intent de suïcidi a Cannes, el varen ingressar en el manicomi de París, on va morir, després de divuit mesos d’agonia, d’una paràlisi general.

El seu primer èxit va ser el conte  Bola de sebo, recollit en el volum col·lectiu Las noches de Medan (1880). El mateix any va publicar el seu llibre de poemes, Versos. És autor d’una extensa obra entre contes i noveles, en general de tipus naturalista. Destaquen: La casa Tellier (1881); Los cuentos de la tonta (1883) i molts d’altres.

La narració “La Mà Dissecada” ens explica que un home anomenat Pierre torna de Normandia amb una mà dissecada d’un criminal. Ell els la va ensenyar als seus amics i es reia d’ella. Els seus amics li van aconsellar que no la tingués i que molt menys li faltés al respecte. En Pierre quan va arribar a casa sense fer gens de cas als seus amics la va penjar a la porta del carrer. El propietari quan la va veure va ordenar-li a Pierre que la tragués d’allà i ell sense pensar-s’ho dos cops la va penjar a la porta de la seva habitació. Pierre i el seu amic i narrador, van conversar sobre aquella mà. Aquella mateixa matinada l’amic va sentir cops a la porta i era el servent del senyor Pierre i l’havia anat a avisar perquè ell se l’havia trobat inconscient al seu llit. En Pierre tenia cinc marques al coll que semblaven les d’uns dits. En Pierre va quedar molt tocat per la situació que va viure i no va tornar a ser el mateix perquè creia que l’esperit el perseguia per haver-li faltat el respecte. Al cap de deu mesos va morir i el seu bon amic el va anar a enterrar. Va anar a enterrar-lo a un cementiri de Normandia on per casualitat o no el primer lloc on van fer el forat per enterrar-lo va aparèixer un home amb un monyó a la part de la mà.

El tema d’aquest text seria que en Pierre acaba molt malament per riures de la mà i bàsicament de la mort perquè ell al principi no li temia.

En alguns fragments del text el to és irònic perquè en Pierre s’està burlant constantment de la mà, per exemple, Vinc de P..., Normandia on he passat vuit dies i d’on porto un gran criminal meu, que us demano permís per presentar-vos. També hi ha fragments de tristesa en el moment en el que el protagonista mort, i també una part de terror en el cas del criminal que ha matat la seva dona i el capellà que els va casar, per els actes que es suposa que fa la mà i també amb els aspectes de que succeeix a la nit, els sorolls...

Si parlem de l’estructura del text constatem que la introducció va des de “Ara fa uns vuit mesos” fins a “ cadascú torna a casa seva”.

Pel que fa al nus s’iniciaria a “L’endemà vaig anar a casa” i acaba “es creia perseguit per un espectre”. El nus acaba en aquesta part perquè desprès comença el desenllaç tràgic i fatal del personatge i és la clau de la història.

I si parlem del desenllaç comença a “ Un dia em van venir” fins al final del text.

Per el que fa al registre lingüístic, l’autor el que utilitza en aquesta obra és estàndard perquè encara que hi ha moltes paraules bastant difícils de saber-ne el significat com per exemple bergant, ponx..., amb el context ja s’entenen. Hi ha arcaisme perquè hi ha paraules antigues com per exemple ponx, i també hi ha un registre familiar.

Pel que fa a les figures literàries, hi trobem una clara metonímia, que fa referència a la mà dissecada. També trobem ironia en aquesta història com per exemple el cas en què un dels camarades diu: “insulteu una mà que no s’ho mereix”. També hi podem trobar una personificació en el cas del comportament de la mà dissecada. Finalment també hi ha comparacions encara que n’hi ha molt poques com per exemple “un dels meus amics van entrar com un huracà”. La mà podia a malvat és una sinestèsia perquè juga amb els sentits no contraris sinó presistents.

Pel que fa al ritme les frases solen ser llargues i hi ha moltes comes i guions que introdueixen els diàlegs.

Si parlem dels personatges, en els principals s’hi identifica el narrador intern i en Pierre. En Pierre és un personatge rodó perquè evoluciona al llarg de la història i l’amic-narrador  també ho és. En Pierre evoluciona sobretot psicològicament. La caracterització és indirecta perquè a través dels actes i el retall de diari obtenim informació sobre ell.

I els personatges secundaris són la colla de camarades, i el servent d’en Pierre. Aquests personatges secundaris són tots plans perquè no evolucionen al llarg de la història.

Si parlem del narrador podem dir que és intern i testimoni perquè el text està escrit en primera persona i ell està en la història però no hi participa. El temps és lineal ja que els fets passen amb un ordre cronològic. La història succeeix en diferents llocs (casa de l’amic que es troben al principi de la història, a casa d’en Pierre, a casa del narrador i amic d’en Pierre i finalment al cementiri de Normandia). Hi trobem flaixbacs perquè parlen de fets que han passat fa temps, com per exemple, fa uns vuit mesos...

A mi aquesta història m’ha semblat entretinguda perquè esperava amb moltes ganes com seria el desenllaç, per aquest mateix motiu la part que més m’ha agradat és que quan va a enterrar a en Pierre i justament caben en un lloc on hi havia una altra persona morta i amb un monyó. Aquesta part final ha sigut molt sorprenent i et fa pensar molt en si ha sigut o no casualitat.